Previous Next

En l’escrit anterior deiem que la temporada turística començava a despertar. I en una empresa com la nostra, l’hem de preparar diversos mesos abans: cal revisar els allotjaments, i tractar amb els propietaris la millor manera de treballar plegats. Preparem la finca, i el seu equipament, i la publicitat i recerca dels hostes.

El lloguer d’apartaments turístics fou la primera activitat del despatx de casa. Amb la voluntat de servei (vegeu petita història a l’apartat “qui som” de la nostra web), l’avi i l’oncle van començar a ajudar els primers turistes que venien a St. Feliu i Platja d’Aro, a buscar-los allotjament, entre les cases i pisos de la gent del poble.

Hem sigut privilegiats testimonis dels canvis del turisme, des dels anys 50’s i 60’s fins a l’actualitat. I reflexionant-ho, observem que l’essència dels viatgers no ha sigut tant diferent en el temps: busquen gaudir de les nostres boniques platges i poblacions, del sol i del mar, i compartir-ho amb les seves famílies i amistats.

Aquest increment poblacional i turístic al llarg dels anys  ha portat prosperitat als pobles, a les empreses i a la seva gent. Malauradament, també ha suposat la destrucció irreversible de l’entorn natural i paisatgístic de bona part del territori. Esperem i desitgem que les noves normatives proteccionistes mediambientals i l’increment de conscienciació ciutadana ho millorin, fins al punt d’intentar revertir-ho.

I ens agrada ser crítiques, per millorar les maneres de fer i gestionar aquestes situacions. I creiem fermament que hem de reflexionar i treballar-hi a nivell públic i privat. Per això ens sap greu la visió de negativitat absoluta entorn d’aquesta activitat, i la rellevància que ha pres en els darrers anys, anomenada “turismofòbia”.

Cercant a internet, es defineix com “antipatia o aversió al turisme i als turistes, especialment quan es converteix en un fenomen massiu a la zona”. En ciutats com Barcelona, i més recentment Girona, aquest fenomen ha pres molta rellevància. Expliquen que l’excés de visitants ha modificat de la vida dels seus ciutadans, fet augmentar preus, i  degradat l’ecosistema i les àrees naturals…

Nosaltres mateixes anem molt sovint a aquestes dues ciutats. I pensem en la nostra experiència.

Girona ens la sentim molt nostra, perquè el dia a dia ens hi condueix: feina, formacions col·legials, gestions, tràmits, o temes diversos com compres, visites mèdiques, trobades lúdiques…

Feina puntual a banda, acostumem a “baixar” a Barcelona per jornades d’oci més planificades, com trobades, teatres, exposicions… i ens encanta hospedar-nos-hi un parell de dies i visitar diversos indrets: un matí per les platges de la Barceloneta, una tarda pels carrers de Gràcia, entrada a un edifici gaudinià, alguna exposició itinerant…

Realment som turistes, i fem de turistes: càmera-mòbil en mà, crema solar i ulls embadalits. Substituïm les xancletes i mitjons, per altre calçat còmode, que fins i tot ens fa sentir més integrades.

I llavors, mentre passegem, llegim en una façana o un banc d’un carrer: “tourist kills the city, tourist go home, el turisme mata els barris, tourist you are terrorist…”. Ens deixa mal cos, i reflexionem, i pensem que potser sí, que sense voler-ho, la nostra estima per Barcelona, com la de tants altres turistes, ha fet que els propis barcelonins es sentin envaïts i col·lapsats.

Passats aquests dos dies que acostumem a visitar la capital, tornem a casa, a la nostra Costa Brava. I sempre amb un somriure, ens preparem pel cap de setmana, per rebre l’afluència de visitants de l’àrea metropolitana, que se la senten seva, i l’estimen, i en gaudeixen càmera-mòbil en mà, crema solar i xancletes. I sense deixar de voler millorar aquesta gestió d’envaïment i col·lapse, ens encanta compartir la nostra terra. 

 

Oh, benvinguts, passeu passeu!

Iniciem aquest projecte fruit de la inquietud de compartir la nostra feina, la nostra realitat, i  diferents punts de vista del nostre dia a dia.

De les tristors en farem fum... i foc, i el que calgui.

 

Convivim, mediem i gestionem les realitats dels nostres clients, en un aspecte clau de les seves vides: l’habitatge i el seu entorn. I en aquests nefastos anys de pandèmia, encara ha tingut més rellevància.

 

Casa nostra és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú.

Des del nostre despatx, a l’ombra del Monestir, som testimonis directes de tot allò que els succeeix als autèntics protagonistes de la nostra tasca: els nostres clients. I cada àmbit de la nostra empresa, ens ofereix una perspectiva privilegiada de les seves situacions i problemàtiques: transmissions (compra-vendes, herències), administració i funcionament de les seves comunitats, lloguers per tot l’any (negocis, residencials), lloguer turístic, assegurances (importància resolució de sinistres).

Cadascuna d’aquestes àrees és extremadament complexa i sensible, a tots els nivells. L’habitatge ha esdevingut, des de fa diversos anys, una de les principals preocupacions de la ciutadania, i un dels reptes més importants a resoldre per les institucions públiques: regulacions, limitacions arrendament,  habitatge social, models turístics integradors i sostenibles,...

El temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol.  

Des de la vostra llar, heu de poder gaudir del sol, i de la lluna i els estels. 

A petita escala, en el bonic entorn de l’Empordà, la nostra meravellosa missió és ajudar i millorar la vida de les persones, d’una manera directa, humil i el màxim professional possible. 

I en aquest blog intentarem plasmar aquesta tasca, el nostre punt de vista i opinió. I ho farem d’una manera directa, el més clara possible, molt personal… i sovint, políticament incorrecta, amb l’única finalitat de compartir i dialogar constructivament.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú

O potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu

També pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots

Ens hi acompanyeu?


mots en cursiva: lletra de la cançó “qualsevol nit pot sortir el sol”

PERJUDICIS  RENDA MÀXIMA EN CONTRACTES DE LLOGUER

Des que tenim ús de raó, ens ha preocupat la situació del lloguer de residència habitual, és a dir, aquell que destinen els arrendataris per viure-hi de manera permanent, amb les seves famílies. I les diverses regulacions dels darrers anys, encara han agreujat aquesta inquietud.

Com a professionals, la nostra missió és la de consensuar i mediar entre les dues parts intervinents: propietaris i llogaters. Cadascuna, amb una situació econòmica i familiar especial i única, i amb interessos sovint oposats. Hi apliquem els nostres coneixements i experiència a nivell comercial i jurídic, a més de l’ajuda en totes les gestions i tràmits necessaris. La màgia es produeix quan els seus interessos mutus convergeixen, i es perfecciona el contracte de lloguer. Aquest contracte és fonamental perquè continui la bona entesa i convivència, i es regulin tots els aspectes que poden afectat durant la seva duració.

Històricament, les normatives existents s’han centrat en vetllar per la part teòricament més feble: l’arrendatària. S'entén que la propietària, al posseir la finca objecte del contracte, es troba en situació privilegiada i econòmicament més benestant, pel que les successives lleis, decrets i normes, s’han anat enfocat en protegir el dret d’habitatge de l’inquilí, i la seva unitat familiar.

I la norma més intervencionista, i alhora aplaudida per molts estaments socials, fou la Llei 18/2020, del 18 de setembre, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge. Avui es publica i entra en vigor la sentència del TC, que la declara inconstitucional, per motius competencials.

Des del primer moment que varem estudiar aquesta normativa, vam pensar que no era adequada pels interessos i foment del mercat de lloguer: entenem que perjudica greument tant a propietaris, com a llogaters. A continuació n’exposem la nostra humil opinió, sempre tenint en compte el nostre punt de vista professional i d’experiència en el sector.

I per intentar exemplificar-ho, proposem un cas real, de dos pisos situats en un edifici del  centre de St. Feliu de Guíxols, dels quals hem anat gestionant el seu arrendament, en períodes diferents. Tots dos disposen d’una superfície útil d’uns 70 m2, foren construïts a finals dels anys 70’s, no disposen d’ascensor, i amb certificat d’eficiència energètica de lletra “G”.

HABITATGE 1: superfície d’uns 70 m2 útils , 35 m2 de terrassa, ubicat 1ª planta, en bon estat.

HABITATGE 2: superfície d’uns 70 m2 útils, 10 m2 de balcó, 2ª planta, calen actualitzacions.

Arrendament any 2009:

HABITATGE 1: 465 € 

HABITATGE 2: 400 € 

Arrendament a preu aproximat mercat lliure 2022, sense efectuar-hi cap reforma:

HABITATGE 1: 580 € (si apliquem IPC, entre gener 2009 a 2022 la renda resultant seria 564’51 €)

HABITATGE 2: 470 €(renda actualitzada gener 2009 a  2022, la renda seria  485’60 €)

Arrendament any 2022 (tenint en compte regulació màxima permesa segons índex, abans publicació sentència TC, sense efectuar-hi cap reforma):

HABITATGE 1: 569’76 € (no té en compte àmplia terrassa)

HABITATGE 2: 569’76 €

La propietat d’ambdós habitatges, s’ha plantejat portar-hi a terme una reforma important (a més de la simple pintura i petits arranjaments de manteniment), per actualitzar-los i millorar les condicions de vida dels llogaters: mobiliari i electrodomèstics cuina (pressupost aproximat per empresa local de 9.500 €); tancaments alumini doble vidre (uns 7.500 €). 

Aclarim que la norma permetia, en termes resumits, incrementar la renda en un 5%, sempre que es cumplissin tres de les següents característiques: disposi ascensor, aparcament, moblat, calefacció, zones comunitàries, piscines comunitàries, vistes especials, servei consergeria.

En conseqüència, en cas que la propietat decidís reformar els habitatges, la norma declarada inconstitucional no permetria aplicar cap increment del preu de la renda, per que en aquest cas no es compleixen tres dels requisits.

Aquestes situacions no han estat excepcionals en el nostre despatx. En els pocs mesos que la norma ha estat vigent, hem percebut les nefastes conseqüències d’aquesta mala regulació. El resum del que ens hem trobat, malauradament, és pot resumir en:

PERJUDICI PROPIETARI:

L’index de preus ha perjudicat al propietari, en tant que no li ha permés incrementar adequadament la renda en funció de les obres, millores o característiques especials que disposa l’habitatge, com per exemple: si edifici disposa d’ascensor o no; reformes; vistes especials; instal·lacions i serveis, terrasses i jardins,.... (tal i com hem explicat anteriorment, només podia incrementar un 5% la renda, quan es cumplissin tres de les característiques indicades).

Hem de tenir en compte, que els preus de lloguer s’actualitzen ràpidament a les situacions de crisis i fluctuacions econòmiques. Comparant els preus 2009 aplicant-hi la inflació interranual, podem afirmar que en moltes poblacions els preus, segons zones o tipologies d’habitages, no han incrementat significativament (pensem dades de l’estudi col·legi d’API Girona, presentat en jornada immobiliària de l’any 2019).

Per exemple, ja a l’any 2020 els preus dels lloguers es varen mantenir o reduir, vers els anys anteriors, degut a l’efecte pandèmia del covid: va provocar la reducció dels preus dels nous contractes, i la  reducció per negociació de les rendes dels contractes existents. 

Diversos estudis i enquestes han apuntat que la diferència del preu de renda no ha estat rellevant entre poblacions amb preus regulats o sense (per exemple, segons publicació portal Idealista del mes de desembre: “El precio del alquiler en Barcelona crece un 3,1% en el último año mientras que en Madrid se desinfla un 2,7%”).

Els propietaris tendeixen a estar desincentivats per a arrendar els seus habitatges, destinant-los a altres usos no desitjats per la norma, que és fomentar l’arrendament de primeres residències: venda, destí segona residència o habitatge ús turístic. Val a dir que aquesta desincentivació s’ha produit no només pel decret indicat, sinó per tots els publicats, anterior i posteriorment, en molt poc temps, que han portat a una manca de seguretat jurídica en aquest àmbit. 

PERJUDICI ARRENDATARI:

A mig i llarg termini, no es motiva als propietaris a reformar els habitatges, podent-se provocar un efecte similar a l’envelliment del  parc d’habitatges existent als anys vuitantes, després de dècades de rendes congelades. Per tant, les famílies viurien en pitjors condicions.

Al desincentivar als propietaris a arrendar, es provoca una reducció de la oferta disponible. Aquesta dràstica reducció de la oferta  impossibilita l’accés a moltes famílies a poder arrendar un habitatge, tot i que algunes es puguin trobar en situació econòmica més benestant. El mercat de lloguer, encara es tensiona més.

Aquestes famílies demandants d’habitatges, segurament  hauran hagut de cercar en poblacions properes on hi hagi més oferta (perquè la renda no ha sigut regulada).  Aquest fet provocaria un augment de demanda i per tant del preu,  en aquells municipis que inicialment no estaven catalogats amb “demanda d’habitatge tens”.

Per finalitzar la nostra reflexió, pensem que les institucions han d’efectuar una clara diferenciació, entre els lloguers de lliure mercat, i aquells que s’han de destinar a persones i famílies vulnerables. I no entenem que es traslladi una responsabilitat social propia i bàsica  de l’estat del benestar (la defensa del dret a un habitatge digne per persones necessitades), al mercat privat. Les institucions han d’afrontar d’una vegada per totes aquesta difícil situació, i protegir els col·lectius més desafavorits, però no creiem que ho han de fer a costa d’altres famílies (moltes d’elles han aconseguit una residència per destinar-la a lloguer i així complementar la seva pensió, a base d’estalvi i esforç durant la seva vida laboral).

Després de dècades sense que cap institució de cap nivell, ni estatal, autonòmica ni local, hagi apostat clara i definitivament per la defensa d’aquest dret, la norma estrella que es va publicar (i a partir d’avui no vigent), va ser la de regulació del preu del lloguer.  Com a observadors i mediadors de les dues parts interessades, afirmem rotundament que s’han perjudicat tant als arrendaments com als arrendataris, i no s’ha solventat la problemàtica d’accés a habitatge (per exemple, segons article publicat pel diari de girona en data 30/03/22, a Catalunya 59.000 persones no disposen d’habitatge digne).

Creiem fonamental que, per l’estudi i aprovació de properes normatives, s’ha de consultar l'opinió de tots els col·lectius, associacions…  i molt especialment, als col·legis professionals del sector.

Previous Next

Comença a despertar una altra temporada estiuenca. Des de localitats com la nostra, en parlem de temporada “turística”, i suposa un autèntic canvi, que els ciutadans observem des del  moment que sortim al carrer.

Bé de fet, aquest revulsiu el percebem setmanalment (èpoques de pandèmia a banda), a partir del divendres vespre, i fins diumenge. Diríem inclús que tenim la sensació de viure en dues realitats ben diferents: l’excessiva tranquilitat d’entre setmana, contraposada a la frenètica i la opulència de dissabtes i diumenges.

La primera, es veu especialment marcada per les entrades i sortides de la mainada a les escoles, i el trànsit de vehicles, de pares i avis, amunt i avall.

En els caps de setmana observem un increment, sovint desmesurat,  de vianants, vehicles, clients a les terrasses dels restaurants, de nens jugant a la platja, als gronxadors,…

I aquest marcat cicle setmanal, es dilueix i esclata  als mesos de juliol i agost: els nens lliures d’escola, les visites a segones residències perllongades, i els visitants turístics.

Certament, ens agradaria viure més equilibradament, de manera més compensada, amb menys estacionalització, i amb un  flux de persones constant i fluït durant tot l’any… però ens hi emmotllem. 

L’adaptació a aquest desequilibri s’ha anat produint des de fa diverses dècades, i avui en dia, ho efectuem de manera natural,  i molt especialment per part dels comerços, empreses de restauració, allotjaments i serveis.

D’aquesta manera, comerciants i empresaris vivim aquesta divergència, que ens fa cercar constantment l’intent d’equilibrar els pics d’increment de feina, i alhora, amb el nostre oci, la vida laboral i la familiar. I no només nostre, sinó també, com és obvi, de les companyes i personal que integren els nostres equips de treball.

Volem el millor per tota la plantilla, i per nosaltres mateixes, però no podem obviar la nostra voluntat de servei i atenció a les persones, i aquesta pren més sentit en moments de major ocupació.

Continuem buscant, sense deixar d’estar agraides per viure en aquest entorn únic i privilegiat, i per exercir la nostra meravellosa professió.

 

ImageImageImageImage Image